1 - El concert en directe sempre ha existit com a acte social, com a experiència lúdica i com a entreteniment. Més enllà d'això, està deixant de tenir sentit en si mateix. Quan allò que hom busca no és estar en una festa o viure una experiència col·lectiva, els mitjans actuals permeten altres formes de consum. Així, refinats melòmans es refugien en auditoris domèstics particulars, alhora que molts artistes es converteixen en «creadors de contingut» enfocats en les xarxes.

Tanmateix, hi ha un misteriós element (ni lúdic, ni ornamental, ni social) que de cap manera no es pot donar sense una presència real. És una cosa indescriptible que fins i tot grans produccions no tenen, moltes vegades, i podem gaudir-ne còmodament a través d'internet. Només quan aquest element apareix, experimentem la certesa que ser allá físicament era necessari, absolutament inevitable. 

B.O.T.R. dissenya i acull produccions intencionadament concebudes per a que això passi.

2 - Es diu que ja no hi pot haver comunicació veritable entre públic i artistes, perquè ja ningú sembla disposat a acollir res genuïnament nou actualment. Lamentablement, a més, els propis artistes, amb freqüència, tampoc no tenen gaire cosa a dir. Molta de la música actual, de tots els gèneres, sembla repetir-se. Los músicos jóvenes se forman en academias y conservatorios, donde siguen currículums idénticos. Els músics joves es formen en acadèmies i conservatoris, on segueixen currículums idèntics. Toquen molt bé, i sembla que ningú no espera res més que això: simplement tocar molt bé. Alguns músics presumeixen, fins i tot, de tocar «per a si mateixos», en una ostentació de pretesa honestedat i desinterès comercial, oblidant el sentit últim d'allò que fan.

No obstant això, avui dia sí que hi ha un públic entusiasta, àvid de veritables novetats en la música contemporània, més enllà de l'entreteniment. Escoltadors receptius que, decebuts una vegada i una altra davant de la buidor de cada nova producció, recorrem a vells coneguts (que naturalment van envellint i morint) mentre esperem que nous creadors proporcionin alguna mostra d'això que anhelem rebre.

B.O.T.R. sorgeix des de la genuina necessitat d'aportar que impulsa l'art, i ha estat concebut com un vehicle a través del qual canalitzar aquesta necesitat.

3 - Programadors, agents i fins i tot managers diuen sovint que les programacions «les dicta el públic». Al·ludeixen, per exemple, a actuacions fallides que havien estat programades segons els seus gustos i criteris, contraposant-les a actuacions que no eren del seu interès i, tanmateix, van ser rendibles.

Acceptar això suposa la desaparició d'aquests professionals, reconvertits de facto en simples gestors de tendències, perfectament substituïbles per intel·ligències artificials i algorismes. Denota una percepció miop, centrada en la immediatesa, que ignora el sentit de l'art. L'art ha apuntat sempre més enllà, empenyent l'ésser humà.

B.O.T.R. reivindica aquells actors «útils» que de veritat nodreixen la cadena de valor del negoci musical, apropant novetats rellevants al seu públic. És evident que tant les sales de concerts i els festivals, com els diferents intermediaris del sector, han d'apostar per allò que els és conegut, allò que saben que serà rendible i segur. Però mànagers, agències i programadors amb visió a mitjà i llarg termini no poden deixar d'invertir, a més, en l'única cosa que assegurarà el seu futur. L'única cosa que justifica i dóna sentit a la seva existència!

Aquesta és la meva aposta. El meu propòsit com a músic i com a oient.